Us presento Shin Chan

L'entremaliat "Jaimito" japonés ha soliviantat tota mena de neopuritans fins que la pròpia simpatia del personatge ha fet augmentar decisivament la colla de simpatitzants del seu culet culet. La telefòbia és molt diferent de la crítica dels continguts; la segona raona, la primera rebutja com a reflex de la projecció de posicions prèvies. La necessitat de protegir la infància de missatges inadeqüats desapareix, en aquest segon registre, rera el mite de la infància desprotegida i inerme davant el televisor. No; els infants i els adolescents són usuaris avançats en l'ús de la narrativa de la comunicació de masses, capaços de lectures més afinades que els grans, i el que és més sorprenent, capaços de fer determinats actes de distanciació entre ells i la narració. Alguns observadors adults diuen: el nen no diferencia entre realitat i ficció. Fals: fa una acceptació momentània de l'escenari de ficció, fins i tot identificant-s'hi, per treure tot el suc de la narració, viure-la a fons i commoure's amb ella. Però un cop realitzat aquest acte d'immersió en l'altre món fictici, i acomplert el ritual, retorna a la realitat quotidiana com si res. ¿Què és aquesta activitat tan sofisticada y estranya que els nens són capaços de fer? Molt senzill; se'n diu jugar. Per això els grans no poden entendre les narracions infantils i utilitzar-les al seu torn: s'han oblidat de saber jugar.

Aquestes són les notes que ahir vaig prendre sobre Shin Chan i la seva veritable dimensió: una fita més en una llarga tradició d'herois infantils: el nen autònom transgressor.

Simplement, un nen entremaliat

Shin Chan és una sèrie sobre un nen entremaliat, i el seu interès consisteix en veure les entremaliadures que fa a casa, a l’escola i al veinat. Els espectadors esperen, doncs, presenciar facècies de tota mena que, en una o altra mesura, impliquen transgressions. Però les transgressions de Shin Chan s’esdevenen sempre dins el context previsible: es tracta d’un infant que, al capdavall, és innocent i benintencionat. Shin Chan no és un nen anormal i problemàtic, és un nen entremaliat. Tot el que fa és el que fan els nens entremaliats, amb les proporcions lògiques de picardia i innocència que els és pròpia. Shin Chan no pot ser un “nen model”, ni tan sols un model de conducta proposat per la televisió. Els “nens modèlics” de ficció proposats des de la literatura infantil, o certes tendències educatives, han estat sempre un fracàs perquè no han assolit la més mínima credibilitat per part dels lectors. Els herois infantils de la ficció són sempre, per definició, agosarats i transgressors.

Les històries de nens entremaliats per a adolescents són una tradició de ficció que té gairebé dos segles

El nen o adolescent transgressor i entremaliat és un caracter plenament consolidat a la ficció narrativa, tant literària com cinematogràfica i de comic. Constitueix un àmbit literari perfectament definit, i com a tal ha estat sempre acceptat i lloat tant pels públics infantils com pels adults. Vegem-ne alguns exemples:

Tom Sawyer, de Mark Twain. Aspira a la llibertat de jugar i saltar pels camps, i de navegar en rai pel Mississipi. La seva mare el castiga sempre per fugir d’escola i banyar-se al riu. Té un gran sentit de la justícia i defensa els més menuts, s’enfronta a lladres i descobreix assassins i acull tothora Huckleberry Finn, que és orfe.

William Brown, de Richmal Crompton. Famós heroi dels llibres infantils llegits per la generació catalana de 50 anys i més. És el terror del plàcid veïnat rural anglés, que sempre posa en evidència la tibantor i ridiculesa de les formes socials victorianes. La seva colla es diu Els Proscrits (!), trepa de bandolers i pirates alhora, que s’enfilen als arbres per beure aigua de regalèsia. La seva mare no viu tranquila tot pensant en les seves entremaliadures i en els comentaris de les veïnes.

Heidi, de Hannah Spyri. Una nena que viu als Alps, a una cabana de fusta, amb l’avi i el cosí (sense pares). Un model d’enyorança de la llibertat per als infants urbans lectors, amb els quals contrasta perquè va descalça i sap anar per la muntanya amb seguretat. Aquesta llibertat i autonomia és vista com a perniciosa per la senyoreta Rottenmeier. (arquetip de l’educadora repressiva) El que els adults urbans perceben com a transgressió no és altra cosa que la seva cultura diferent, muntanyenca. La “diferència” acaba esdevenint terapèutica i alliberadora per a Clara, la filla del doctor Clasen, la nena paralitzada per la repressió urbana que torna a la vida gràcies a l’empenta transgressora de Heidi.

Pippi Calcesllargues, d’Astrid Lindgren. Una Heidi nòrdica que viu sola a una casa al camp, sense ningú que la renyi. Com tots els herois entremaliats infantils, mostra una bondat i capacitat de compassió amb els altres extraordinària, que no només relativitza les seves entremaliadures sinó que els hi dóna un relleu diferent.

Celia, d’Elena Fortún. Nena model fruit de la cultura il.lustrada de la República Espanyola. Una nena de classe mitja que no és submissa sinó que contesta a les monges de l’escola, sovint amb paraules mal vistes per a l’època i la classe social. Les joguines que rep dels seus pares les regala als nens pobres.

Oliver Twist, de Charles Dickens. Oliver és un dels darrers hereus de tota una tradició de nens miserables, quan l’infància no era encara una etapa de la vida respectada i protegida. Oliver té bon cor, però amb això no hi ha prou per sobreviure, obligat a fer de mendicant infantil (nen marginat i membre del quart món, per tant, en termes actuals!). Li cal tot el seu enginy i habilitat entremaliada per superar l’assetjament de Mr. Scrooge.

Aquests cinc personatges formen part del canon de literatura juvenil consolidat a la literatura moderna, i han estat i són (o haurien d’ésser) matèria educativa a l’escola actual.

El tret comú de tots ells és que proposen al lector una nova mirada sobre la societat, la família i la convivència social tot denunciant la hipocresia i la repressió del potencial dels infants, mitjançant el contrast entre aquest i el context. La transgressió, l’entremaliadura, l’autonomia de criteri i capacitat d’iniciativa serveixen per a posar de manifest aquestes contradiccions i accentuar-les de cara a una adeqüada comprensió.

Caracterització de la transgressió de Shin Chan

La telesèrie de Shin Chan està inclosa en aquesta tradició de ficció narrativa. No hi fa res que el centre d’atenció sigui ara a la televisió en lloc d’el llibre; els paràmetres i els antecedents literaris i històrics són els mateixos. De fet, les anteriors obres esmentades han estat dutes d’una manera o altra a la televisió, tant en format de ficció amb actors com de dibuixos animats, i han estat conegudes universalment per aquest mitjà, de manera que tothom està familiaritzat amb el caracter del nen entremaliat i transgressor.

Com tots els seus personatges antecessors, Shin Chan viu en una societat molt determinada: la societat postindustrial altament evolucionada del Japó actual, en el marc de les economies emergents del sudest del Pacífic. El nen viu aquesta realitat des dels seus ulls d’infants: les condicions de la vida familiar. I en aquest sentit, l’autor de la història fa exactament el que han fet els seus predecessors: posar de relleu les xacres de la societat a les que s’enfronta l’infant:

a) una indústria que demana als empleats jornades llarguíssimes, incompatibles amb la vida familiar
b) uns habitatges reduïts poc adeqüats per al desenvolupament d’un nen, i que l’incomoden i posen nerviós
c) unes costums laborals que obliguen al pare de Shin Chan, com a tants d’altres executius, a acompanyar els seus caps, un cop finida la jornada, a bars de copes, de camareres i de karaoke
d) una dona que es refugia en la vida familiar i la maternitat en una societat molt estructurada que no l’ofereix cap paper fora la llar, tret de la cura dels infants
e) un món comunicacional plé d’estímuls, que inciten a l’infant a conèixer coses noves, però que no pot posar en pràctica al seu entorn tan reduït
f) uns pares que prou fan amb mantenir-se units en família, però que no tenen més recursos en la seva gestió que la rutina i les modes consumistes; en realitat, són prou maldestres en el tracte als infants i en capacitat educativa, a causa de les exigències laborals i socials de que són víctimes
g) una societat que reclou l’infant en la família i l’escola, de cara a l’aprenentatge d’una estricta estratificació social on la iniciativa individual està mal vista

Obviament, aquest context no s’explicita a la sèrie –tampoc es fa a Tom Sawyer o William Brown i els Proscrits—però és perfectament deduïble. En el cas de Shin Chan, hi ha una particularitat: la rebel.lia del nen s’esdevé en una societat que es malfia de tota iniciativa individual, on ningú vol destacar del conjunt. Shin Chan no només transgredeix el rol de l’infant passiu al que el modern Japó el vol confinar, sinó que posa en evidència l’aspror d’un món d’adults inhòspit per als infants. Així és que no li queda altre remei que optar per les “malifetes” que sovint són tan malinterpretades (ensenyar els genitals o el cul, tocar les nenes o les senyores) com a manera extrema de cridar l’atenció.

No és un argument forçat: cal recordar el cas dels acudits de Jaimito, que a l’Espanya franquista posaven de manifest, amb un estirabot sovint malsonant, l’estat de postració d’una societat. Sin Chan no és altra cosa que el Jaimito de la societat japonesa acrtual.

Les arrels històriques de la narrativa sobre nens autònoms i transgressors: la raó de ser de l’entremaliadura de Shin Chan

La figura del nen entremaliat o transgressor, o si més no autònom, respòn a unes raons no només literàries sinó històriques. Aquesta figura ha estat considerada sempre com a positiva, amb un gran potencial educatiu i alliberador, ja que en la pràctica exemplificava les virtuts que, d’adult, es demanen a un ciutadà d’una moderna economia de mercat i una societat democràtica: iniciativa individual, capacitat d’innovació, lluita contra l’adversitat i el propi destí, energia en deixar constància de la pròpia petjada, afirmació individual, transgressió com a innovació.

En realitat, l’infant autònom és recuperat pel folklore europeu revisat per Grimm i els seus homòlegs per començar a caracteritzar literàriament el neixent ciutadà de la societat burgesa i democràtica. No només per això, però, l’infant transgressor ha estat considerat un personatge de ficció positiu:

a) perquè és una exemplificació de la necessitat de la justícia. començant pels més febles
b) perquè, amb aquesta funció, no pot tenir cap segona intenció o interés: és un infant, i per tant és sincer i pur
c) l’exageració en la transgressió queda justificada per la sinceritat i la puresa
d) perquè la seva pròpia transgressió, i les condicions de vida que el fan ser així, és una denúncia de la injustícia i la inadeqüació del món dels adults

En realitat, el nen autònom i transgressor és un denunciador d’un món adult inhòspit i terrible:

a) Polzet és abandonat al bosc i aconsegueix sobreviure gràcies al seu enginy, però en realitat el rerafons de la història és que no és altra cosa que un nen abandonat pels grans. L’èxit de Polzet no amaga que s’ha vist obligat a sobreviure perquè el món adult no el pot cuidar
b) Hansel i Gretel els passa el mateix; la seva història és la lluita per tornar a casa (ja que ni els pares ni els grans els busquen: són rebutjats)

A Catalunya hi ha una tradició pròpia en el mateix sentit:

a) En Patufet és un trasunte de Polzet (neix “sota una col”: abandonat a la natura, un infant no volgut). Proclama ben clar que viu en un món adult hostil: “Homes i dones del cap dret, no trepitgeu en Patufet. Malgrat ser tan menut –insignificant, irrellevant socialment—Patufet sempre canta, riu i té una actitud positiva davant la vida. Una forma peculiar de transgressió en un món d’adults malcarats, contrast excel.lentment descrit per Josep Maria Folch i Torres. En Patufet posa en evidència la societat egoïsta, malhumorada i agressiva.

b) El més petit de tots. El personatge de Lola Anglada és ni menys ni més que un nen milicià que crida a anar al front a lluitar contra els facciosos i per Catalunya. El contrast: optimista, animós i emprenedor, té la valentia de voler combatre el feixisme i posa en evidencia la covardia i panxacontentisme dels que es queden a la reraguarda sense anar voluntaris al front. El més petit de tots no ensenya el cul però aixeca el puny. (Des de la perspectiva actual, i sense el context adeqüat, El més petit de tots seria considerat avui un “nen soldat” i no un heroi

En tot cas, la irritació que Shin Chan provoca en els neopuritans és el gran triom del nostre petit heroi: fer cabrejar els hipòcrites i els reaccionaris.