Comunicación y sociedad

"La educación tiene que ser reinventada"

Entrevista con José Luis Martín Barbero, una de las figuras más destacadas en el estudio de las nuevas tendencias de la comunicación y la educación, en Megafón, de Dialógica:

-¿Cuáles son las competencias que tendría que tener un comunicador social en relación a sus prácticas dentro de la comunicación digital?

-Últimamente he estado reflexionando bastante al respecto y creo que se podrían condensar en tres tipos de competencias. Las primeras, competencias históricas. Ni siquiera creo el manejo de una cámara se pueda hacer con una cierta capacidad creativa sino hay un mero conocimiento de la historia de la cámara, de la historia de la fotografía, que no es solo una historia de aparatos, es una historia de modos de usar los aparatos, para que se usaron, en que situaciones se usaron y creo que hay un problema muy fuerte, que es la enorme dificultad para enseñar la historia a la gente joven hoy, pero eso es un problema más de los maestros que de los jóvenes. Aquí hay un tema central, como recuperar para la gente joven la competencia histórica, los nexos entre tecnologías, formatos, narrativas, géneros. Creo que ahí hay una dimensión clave, pero haciendo hincapié en historia. Por ejemplo, hay una historia de la publicidad que no es historia solo de lo comercial, sino de narrativas, de géneros, de modos de usos de los recursos técnicos.

Segundo, competencias lógico-simbólicas. No creo que hoy la gente pueda manejar la complejidad de las tecnologías, no la complejidad en el sentido asustador e inmovilizador, sino la complejidad en el sentido de posibilidades, de interacción, de interactividad, de hacer programas para hacer cosas, y no solamente hacer cosas. Creo que aquí, sin un cierto conocimiento de estos nuevos tipos de lógicas simbólicas, que vienen de la lógica matemática, pero que han tenido un desarrollo mucho más abierto que la propia lógica sola matemática, creo que es muy difícil poder aprovechar en sus posibilidades lo que hoy nos plantean las nuevas tecnologías. Nunca esta relación había sido tan fuerte entre experimentación científica y experimentación estética. Nunca el conocer y el crear había estado tan cerca en términos científicos.

En tercer lugar, los saberes estéticos, no solo lo que veía Beatriz Sarlo sobre Borges, no solo de los heredados, sino de los que están en estos momentos en el mundo de lo no heredable o de lo que está en el mundo de lo construible, lo que este decía de José Hernández, en que la tradición lo único que podía y debía hacer era modificarla. Unas competencias estéticas básicamente capaces de modificar el sesgo mercantil, el sesgo chato, barato de muchos de los desarrollos del mundo audiovisual en nuestras sociedades.

Leer la entrevista entera.

Ver un texto de este autor: Comunicación fin de siglo: ¿para dónde va nuestra investigación? Via: Portal de la comunicación

Us presento Shin Chan

L'entremaliat "Jaimito" japonés ha soliviantat tota mena de neopuritans fins que la pròpia simpatia del personatge ha fet augmentar decisivament la colla de simpatitzants del seu culet culet. La telefòbia és molt diferent de la crítica dels continguts; la segona raona, la primera rebutja com a reflex de la projecció de posicions prèvies. La necessitat de protegir la infància de missatges inadeqüats desapareix, en aquest segon registre, rera el mite de la infància desprotegida i inerme davant el televisor. No; els infants i els adolescents són usuaris avançats en l'ús de la narrativa de la comunicació de masses, capaços de lectures més afinades que els grans, i el que és més sorprenent, capaços de fer determinats actes de distanciació entre ells i la narració. Alguns observadors adults diuen: el nen no diferencia entre realitat i ficció. Fals: fa una acceptació momentània de l'escenari de ficció, fins i tot identificant-s'hi, per treure tot el suc de la narració, viure-la a fons i commoure's amb ella. Però un cop realitzat aquest acte d'immersió en l'altre món fictici, i acomplert el ritual, retorna a la realitat quotidiana com si res. ¿Què és aquesta activitat tan sofisticada y estranya que els nens són capaços de fer? Molt senzill; se'n diu jugar. Per això els grans no poden entendre les narracions infantils i utilitzar-les al seu torn: s'han oblidat de saber jugar.

Aquestes són les notes que ahir vaig prendre sobre Shin Chan i la seva veritable dimensió: una fita més en una llarga tradició d'herois infantils: el nen autònom transgressor.

Simplement, un nen entremaliat

Shin Chan és una sèrie sobre un nen entremaliat, i el seu interès consisteix en veure les entremaliadures que fa a casa, a l’escola i al veinat. Els espectadors esperen, doncs, presenciar facècies de tota mena que, en una o altra mesura, impliquen transgressions. Però les transgressions de Shin Chan s’esdevenen sempre dins el context previsible: es tracta d’un infant que, al capdavall, és innocent i benintencionat. Shin Chan no és un nen anormal i problemàtic, és un nen entremaliat. Tot el que fa és el que fan els nens entremaliats, amb les proporcions lògiques de picardia i innocència que els és pròpia. Shin Chan no pot ser un “nen model”, ni tan sols un model de conducta proposat per la televisió. Els “nens modèlics” de ficció proposats des de la literatura infantil, o certes tendències educatives, han estat sempre un fracàs perquè no han assolit la més mínima credibilitat per part dels lectors. Els herois infantils de la ficció són sempre, per definició, agosarats i transgressors.

Les històries de nens entremaliats per a adolescents són una tradició de ficció que té gairebé dos segles

El nen o adolescent transgressor i entremaliat és un caracter plenament consolidat a la ficció narrativa, tant literària com cinematogràfica i de comic. Constitueix un àmbit literari perfectament definit, i com a tal ha estat sempre acceptat i lloat tant pels públics infantils com pels adults. Vegem-ne alguns exemples:

Tom Sawyer, de Mark Twain. Aspira a la llibertat de jugar i saltar pels camps, i de navegar en rai pel Mississipi. La seva mare el castiga sempre per fugir d’escola i banyar-se al riu. Té un gran sentit de la justícia i defensa els més menuts, s’enfronta a lladres i descobreix assassins i acull tothora Huckleberry Finn, que és orfe.

William Brown, de Richmal Crompton. Famós heroi dels llibres infantils llegits per la generació catalana de 50 anys i més. És el terror del plàcid veïnat rural anglés, que sempre posa en evidència la tibantor i ridiculesa de les formes socials victorianes. La seva colla es diu Els Proscrits (!), trepa de bandolers i pirates alhora, que s’enfilen als arbres per beure aigua de regalèsia. La seva mare no viu tranquila tot pensant en les seves entremaliadures i en els comentaris de les veïnes.

Heidi, de Hannah Spyri. Una nena que viu als Alps, a una cabana de fusta, amb l’avi i el cosí (sense pares). Un model d’enyorança de la llibertat per als infants urbans lectors, amb els quals contrasta perquè va descalça i sap anar per la muntanya amb seguretat. Aquesta llibertat i autonomia és vista com a perniciosa per la senyoreta Rottenmeier. (arquetip de l’educadora repressiva) El que els adults urbans perceben com a transgressió no és altra cosa que la seva cultura diferent, muntanyenca. La “diferència” acaba esdevenint terapèutica i alliberadora per a Clara, la filla del doctor Clasen, la nena paralitzada per la repressió urbana que torna a la vida gràcies a l’empenta transgressora de Heidi.

Pippi Calcesllargues, d’Astrid Lindgren. Una Heidi nòrdica que viu sola a una casa al camp, sense ningú que la renyi. Com tots els herois entremaliats infantils, mostra una bondat i capacitat de compassió amb els altres extraordinària, que no només relativitza les seves entremaliadures sinó que els hi dóna un relleu diferent.

Celia, d’Elena Fortún. Nena model fruit de la cultura il.lustrada de la República Espanyola. Una nena de classe mitja que no és submissa sinó que contesta a les monges de l’escola, sovint amb paraules mal vistes per a l’època i la classe social. Les joguines que rep dels seus pares les regala als nens pobres.

Oliver Twist, de Charles Dickens. Oliver és un dels darrers hereus de tota una tradició de nens miserables, quan l’infància no era encara una etapa de la vida respectada i protegida. Oliver té bon cor, però amb això no hi ha prou per sobreviure, obligat a fer de mendicant infantil (nen marginat i membre del quart món, per tant, en termes actuals!). Li cal tot el seu enginy i habilitat entremaliada per superar l’assetjament de Mr. Scrooge.

Aquests cinc personatges formen part del canon de literatura juvenil consolidat a la literatura moderna, i han estat i són (o haurien d’ésser) matèria educativa a l’escola actual.

El tret comú de tots ells és que proposen al lector una nova mirada sobre la societat, la família i la convivència social tot denunciant la hipocresia i la repressió del potencial dels infants, mitjançant el contrast entre aquest i el context. La transgressió, l’entremaliadura, l’autonomia de criteri i capacitat d’iniciativa serveixen per a posar de manifest aquestes contradiccions i accentuar-les de cara a una adeqüada comprensió.

Caracterització de la transgressió de Shin Chan

La telesèrie de Shin Chan està inclosa en aquesta tradició de ficció narrativa. No hi fa res que el centre d’atenció sigui ara a la televisió en lloc d’el llibre; els paràmetres i els antecedents literaris i històrics són els mateixos. De fet, les anteriors obres esmentades han estat dutes d’una manera o altra a la televisió, tant en format de ficció amb actors com de dibuixos animats, i han estat conegudes universalment per aquest mitjà, de manera que tothom està familiaritzat amb el caracter del nen entremaliat i transgressor.

Com tots els seus personatges antecessors, Shin Chan viu en una societat molt determinada: la societat postindustrial altament evolucionada del Japó actual, en el marc de les economies emergents del sudest del Pacífic. El nen viu aquesta realitat des dels seus ulls d’infants: les condicions de la vida familiar. I en aquest sentit, l’autor de la història fa exactament el que han fet els seus predecessors: posar de relleu les xacres de la societat a les que s’enfronta l’infant:

a) una indústria que demana als empleats jornades llarguíssimes, incompatibles amb la vida familiar
b) uns habitatges reduïts poc adeqüats per al desenvolupament d’un nen, i que l’incomoden i posen nerviós
c) unes costums laborals que obliguen al pare de Shin Chan, com a tants d’altres executius, a acompanyar els seus caps, un cop finida la jornada, a bars de copes, de camareres i de karaoke
d) una dona que es refugia en la vida familiar i la maternitat en una societat molt estructurada que no l’ofereix cap paper fora la llar, tret de la cura dels infants
e) un món comunicacional plé d’estímuls, que inciten a l’infant a conèixer coses noves, però que no pot posar en pràctica al seu entorn tan reduït
f) uns pares que prou fan amb mantenir-se units en família, però que no tenen més recursos en la seva gestió que la rutina i les modes consumistes; en realitat, són prou maldestres en el tracte als infants i en capacitat educativa, a causa de les exigències laborals i socials de que són víctimes
g) una societat que reclou l’infant en la família i l’escola, de cara a l’aprenentatge d’una estricta estratificació social on la iniciativa individual està mal vista

Obviament, aquest context no s’explicita a la sèrie –tampoc es fa a Tom Sawyer o William Brown i els Proscrits—però és perfectament deduïble. En el cas de Shin Chan, hi ha una particularitat: la rebel.lia del nen s’esdevé en una societat que es malfia de tota iniciativa individual, on ningú vol destacar del conjunt. Shin Chan no només transgredeix el rol de l’infant passiu al que el modern Japó el vol confinar, sinó que posa en evidència l’aspror d’un món d’adults inhòspit per als infants. Així és que no li queda altre remei que optar per les “malifetes” que sovint són tan malinterpretades (ensenyar els genitals o el cul, tocar les nenes o les senyores) com a manera extrema de cridar l’atenció.

No és un argument forçat: cal recordar el cas dels acudits de Jaimito, que a l’Espanya franquista posaven de manifest, amb un estirabot sovint malsonant, l’estat de postració d’una societat. Sin Chan no és altra cosa que el Jaimito de la societat japonesa acrtual.

Les arrels històriques de la narrativa sobre nens autònoms i transgressors: la raó de ser de l’entremaliadura de Shin Chan

La figura del nen entremaliat o transgressor, o si més no autònom, respòn a unes raons no només literàries sinó històriques. Aquesta figura ha estat considerada sempre com a positiva, amb un gran potencial educatiu i alliberador, ja que en la pràctica exemplificava les virtuts que, d’adult, es demanen a un ciutadà d’una moderna economia de mercat i una societat democràtica: iniciativa individual, capacitat d’innovació, lluita contra l’adversitat i el propi destí, energia en deixar constància de la pròpia petjada, afirmació individual, transgressió com a innovació.

En realitat, l’infant autònom és recuperat pel folklore europeu revisat per Grimm i els seus homòlegs per començar a caracteritzar literàriament el neixent ciutadà de la societat burgesa i democràtica. No només per això, però, l’infant transgressor ha estat considerat un personatge de ficció positiu:

a) perquè és una exemplificació de la necessitat de la justícia. començant pels més febles
b) perquè, amb aquesta funció, no pot tenir cap segona intenció o interés: és un infant, i per tant és sincer i pur
c) l’exageració en la transgressió queda justificada per la sinceritat i la puresa
d) perquè la seva pròpia transgressió, i les condicions de vida que el fan ser així, és una denúncia de la injustícia i la inadeqüació del món dels adults

En realitat, el nen autònom i transgressor és un denunciador d’un món adult inhòspit i terrible:

a) Polzet és abandonat al bosc i aconsegueix sobreviure gràcies al seu enginy, però en realitat el rerafons de la història és que no és altra cosa que un nen abandonat pels grans. L’èxit de Polzet no amaga que s’ha vist obligat a sobreviure perquè el món adult no el pot cuidar
b) Hansel i Gretel els passa el mateix; la seva història és la lluita per tornar a casa (ja que ni els pares ni els grans els busquen: són rebutjats)

A Catalunya hi ha una tradició pròpia en el mateix sentit:

a) En Patufet és un trasunte de Polzet (neix “sota una col”: abandonat a la natura, un infant no volgut). Proclama ben clar que viu en un món adult hostil: “Homes i dones del cap dret, no trepitgeu en Patufet. Malgrat ser tan menut –insignificant, irrellevant socialment—Patufet sempre canta, riu i té una actitud positiva davant la vida. Una forma peculiar de transgressió en un món d’adults malcarats, contrast excel.lentment descrit per Josep Maria Folch i Torres. En Patufet posa en evidència la societat egoïsta, malhumorada i agressiva.

b) El més petit de tots. El personatge de Lola Anglada és ni menys ni més que un nen milicià que crida a anar al front a lluitar contra els facciosos i per Catalunya. El contrast: optimista, animós i emprenedor, té la valentia de voler combatre el feixisme i posa en evidencia la covardia i panxacontentisme dels que es queden a la reraguarda sense anar voluntaris al front. El més petit de tots no ensenya el cul però aixeca el puny. (Des de la perspectiva actual, i sense el context adeqüat, El més petit de tots seria considerat avui un “nen soldat” i no un heroi

En tot cas, la irritació que Shin Chan provoca en els neopuritans és el gran triom del nostre petit heroi: fer cabrejar els hipòcrites i els reaccionaris.

Umberto Eco: las reglas del poder en el régimen mediático

Un artículo de Umberto Eco publicado en La Repubblica, 9.01.04. Reproducido en  Avant

Recientemente celebré mi cumpleaños, y con mis allegados, que habían acudido a felicitarme, volví a evocar el día de mi nacimiento. Si bien estoy dotado de excelente memoria, aquel momento no lo recuerdo, pero he podido reconstruirlo a través del relato que de él me hicieron mis padres. Al parecer, cuando el ginecólogo me extrajo del vientre de mi madre, una vez hechas todas las cosas que requieren tales casos, y presentándole el admirable resultado de sus contracciones, exclamó: "¡Mire qué ojos, parece el Duce!" (Mussolini). Mi familia no era fascista, al igual que no era antifascista -como la mayor parte de la pequeña burguesía italiana, tomaba la dictadura como un hecho meteorológico: si llueve, se coge el paraguas-, pero para un padre y para una madre, oír decir que el recién nacido tenía los ojos del Duce suponía indudablemente una bonita emoción.

Ahora, cuando los años me han hecho más escéptico, me inclino a pensar que aquel buen ginecólogo decía lo mismo a cualquier madre y a cualquier padre -y mirándome al espejo, me descubro más bien parecido a un grizzly que al Duce, pero eso poco importa-. Mis padres fueron felices al saber mi semejanza con el Duce.

Me pregunto qué podría decir un ginecólogo adulador de hoy a una puérpera. ¿Que el producto de su gestación se parece a Berlusconi? La sumiría en un preocupante estado depresivo. Por par condicio, asumo que ningún ginecólogo sensible diría a la puérpera que su hijo parece tan rollizo como Fassino, tan simpático como Schifani, tan guapo como La Russa, tan inteligente como Bossi, o tan fresco como Prodi, por citar algunas de las personalidades políticas italianas más destacadas.

Un ginecólogo sensato compararía más bien al recién nacido con algún famoso televisivo, y diría así que tiene los ojos penetrantes del periodista Bruno Vespa, el aire agudo de Paolo Bonolis, el popular presentador, la sonrisa del actor Christian de Sica (y no dirá que es tan guapo como Boidi, tan arrogante como Fantozzi o -tratándose de mujer- tan sexy como Sconsolata).

Cada época tiene sus mitos. La época en la que nací tenía como mito al Hombre de Estado; ésta en la que se nace hoy tiene como mito al Hombre de Televisión. Con la consabida ceguera de la cultura de izquierdas, la afirmación de Berlusconi de que los periódicos no los lee nadie mientras que todos ven la televisión se ha entendido como uno más de sus patinazos insultantes. No lo era, era un acto de arrogancia, pero no una estupidez. Reuniendo todas las tiradas de los periódicos italianos se alcanza una cifra bastante risible si se la compara con la de quienes sólo ven la televisión. Calculando, además, que sólo una parte de la prensa italiana mantiene aún una actitud crítica ante el Gobierno actual, y que toda la televisión, la RAI más Mediaset, se ha convertido en la voz del poder, no cabe duda de que Berlusconi tiene toda la razón: el problema es controlar la televisión, y que los periódicos digan lo que les venga en gana.

Éstos son hechos, nos gusten o no, y los hechos son tales precisamente porque son independientes de nuestras preferencias (¿que se te ha muerto el gato? Pues muerto está, te guste o no).

He arrancado de estas premisas para sugerir que, en nuestro tiempo, si dictadura ha de haber, será una dictadura mediática y no política. Hace casi cincuenta años que se viene diciendo que en el mundo contemporáneo, salvo algunos remotos países del Tercer Mundo, para dar un golpe de Estado ha dejado de ser necesario formar los tanques, basta con ocupar las estaciones radiotelevisivas (el último en no haberse enterado es Bush, líder tercermundista que ha llegado por error a gobernar un país con un alto grado de desarrollo). Ahora el teorema ha quedado demostrado.

Por lo tanto, es una equivocación decir que no puede hablarse de "régimen" berlusconiano, puesto que la palabra "régimen" evoca el régimen fascista, y el régimen en el que vivimos carece de las características de las dos décadas de dominio mussoliniano. Un régimen es una forma de gobierno no necesariamente fascista. El fascismo obligaba a los chicos (y a los adultos) a ponerse un uniforme, acabó con la libertad de prensa y enviaba a los disidentes al confinamiento. El régimen mediático de Berlusconi no es tan zafio y anticuado. Sabe que el consenso se controla controlando los medios de información más difundidos. Por lo demás, no cuesta nada permitir que disientan muchos periódicos (hasta que no puedan ser adquiridos). ¿A qué serviría confinar al prestigioso periodista Biagi? ¿A que se convierta acaso en un héroe? Basta con no dejar que hable en la televisión.

La diferencia entre un régimen "al estilo fascista" y un régimen mediático es que en un régimen al estilo fascista la gente sabía que los periódicos y la radio no comunicaban más que circulares gobernativas, y que no podía escucharse Radio Londres, bajo pena de cárcel. Precisamente por eso, bajo el fascismo la gente desconfiaba de los periódicos y de la radio, escuchaba Radio Londres con el volumen bajo y confiaba sólo en las noticias que le llegaban a través del murmullos, del boca a boca, de la maledicencia. En un régimen mediático donde, pongamos, sólo el diez por ciento de la población tiene acceso a la prensa de oposición y el resto recibe las noticias a través de una televisión bajo control, si por un lado está extendido el convencimiento de que se acepta el disenso ("hay periódicos que hablan contra el Gobierno, prueba de ello es que Berlusconi se queja siempre al respecto, por lo tanto existe libertad"), por otro el efecto de realismo de la noticia televisiva (si recibo la noticia de que un avión se ha precipitado en el mar, es indudablemente cierta, de la misma forma que es verdad que veo las sandalias de los muertos flotar, y no importa si por casualidad son las sandalias de una catástrofe precedente, usadas como material de repertorio), hace que se sepa y se crea sólo aquello que dice la televisión.

Una televisión controlada por el poder no debe necesariamente censurar las noticias. Naturalmente, por parte de los esclavos del poder no faltan tampoco tentativas de censura, como una muy reciente (afortunadamente ex post, como dicen quienes dicen un momentín y pool position), por la que se juzgó inadmisible que en un programa televisivo se pudiera hablar mal del jefe del Gobierno (olvidando que en un régimen democrático se puede y se debe hablar mal del jefe del Gobierno; en caso contrario, nos hallamos en un régimen dictatorial). Pero se trata sólo de los casos más visibles (y, si no fueran trágicos, risibles). El problema es que se puede instaurar un régimen mediático en positivo, con la apariencia de decirlo todo. Basta saber cómo decirlo.i ninguna televisión dijera lo que piensa Fassino [líder de la oposición], acerca de la ley tal de cual, entre los espectadores nacería la sospecha de que la televisión oculta algo, porque se sabe que en alguna parte hay una oposición. La televisión de un régimen mediático usa en cambio ese artificio retórico que se llama "concesión". Pongamos un ejemplo. Acerca de la conveniencia de tener un perro hay aproximadamente cincuenta razones a favor y cincuenta razones en contra. Las razones a favor son que el perro es el mejor amigo del hombre, que puede ladrar si entran ladrones, que es adorado por los niños, etcétera.

Las razones en contra son que hay que sacarlo cada día para que haga sus necesidades, que nos cuesta en alimentos y veterinario, que es difícil llevárselo de viaje y otras cosas. Admitiendo que queramos hablar a favor de los perros, el artificio de la concesión podría ser así: "Es cierto que los perros cuestan, que representan una esclavitud, que no se les puede llevar de viaje" (y los adversarios de los perros son conquistados por nuestra honestidad), "pero es necesario recordar que son una estupenda compañía, que los niños los adoran, que se muestran vigilantes contra los ladrones, etcétera". Ésta sería una argumentación persuasiva a favor de los perros. Contra los perros podría concederse que es cierto que los perros son una compañía deliciosa, que son adorados por los niños, que nos defienden de los ladrones, pero a continuación seguiría la argumentación opuesta: que, sin embargo, los perros representan una esclavitud, una fuente de gastos, un engorro para los viajes, y ésta sería una argumentación persuasiva en contra de los perros.

La televisión actúa de esta forma. Si se discute la ley tal de cual, se enuncia ésta en primer lugar, después se da la palabra de inmediato a la oposición, con todas sus argumentaciones. A continuación aparecen los partidarios del Gobierno que objetan las objeciones. El resultado persuasivo se da por descontado: tiene razón quien habla el último. Si se siguen con atención todos los telediarios, podrá verse que la estrategia es esa: en ningún caso tras la enunciación del proyecto aparecen primero los partidarios del Gobierno y después las objeciones de la oposición. Siempre ocurre lo contrario.

A un régimen mediático no le hace falta meter en la cárcel a sus opositores. Los reduce al silencio, más que con la censura, dejando oír sus razones en primer lugar.

¿Cómo se reacciona, pues, ante un régimen mediático, visto que para reaccionar sería necesario tener ese acceso a los medios de información que el régimen mediático precisamente controla?

Hasta que la oposición, en Italia, no sepa hallar una solución a este problema y continúe recreándose en diferencias internas, Berlusconi será el vencedor, nos guste o no.

 

La revolución digital pensada con la cabeza fría

Núria Almiron es una de las autoras españolas de referencia en internet, medios y sociedad. Cuando se os caliente la cabeza delirando sobre la red, echad un vistazo a su artículo Internet y la sociedad global. ¿Donde está la revolución?. Los libros de referencia de la profesora Almiron son Cibermillonarios. La burbuja de Internet en España (Planeta) y Negocis 3.0. Mites i realitats d'Internet i la nova economia (con Eudald Domènech; Planeta). Una reflexión crítica general, Internet. ¿Y después? por mi guru, Dominique Wolton (Gedisa).

Aquí teniu l'informe de mitjans de comunicació filtrat

L'informe sobre mitjans de comunicació atribuït al Govern de la Generalitat i filtrat patufetísticament no diu res que qualsevol periodista o persona propera als cercles de la política no hagués sentit a uns o altres. La conclusió més assenyada és: "lasciate ogni speranza" que els polítics professionals tinguin res més que una concepció purament instrumental de la comunicació. Ho pagarem car en termes de democràcia perquè el capitalisme salvatge passa per la "democràcia mediàtica" de Berlusconi i Putin. Però atenció, perquè desprès de la xerrameca i el safareig hi ha dades que apunten a realitats més possibles i inquietants:"No hay que descartar la privatización de parte de TVE" (Miguel Angel Fernández Ordóñez, Secrtari d'Estat d'Hisenda, avui, a la portada de EL PAIS.
El text de capçalera per saber quina importancia real té la comunicació per a la democràcia és: Sobre la comunicación. Dominique Wolton. Acento Editorial, Madrid.
El document sencer amb l'informe filtrat el teniu a l'enllaç adjunt.Document sencer